Els fons europeus no se'ls queda Brussel·les: se'ls queda Madrid, i Catalunya ho sap des de fa dècades
El debat sobre els pressupostos europeus 2028-2034 ha generat una quantitat espectacular de soroll polític a Catalunya sobre la suposada "recentralització" a Brussel·les. Mentrestant, el problema real porta trenta anys sense moure's: l'autoritat gestora dels fons FEDER a Catalunya no és la Generalitat. És el Ministeri d'Hisenda de Madrid. Brussel·les no ha canviat res perquè no tenia res a canviar.
La trampa de la narrativa errònia
Albert Sorrosal, consultor extern de la pròpia Direcció General de Polítiques Regionals de la Comissió Europea, és l'home que hauria d'haver parlat fa mesos davant del Parlament de Catalunya. La seva diagnosi és nítida: la nova proposta del Marc Financer Plurianual (MFP) 2028-2034 no és una centralització nova. El model de governança és molt semblant a l'actual. El que ha confós tothom és el canvi de terminologia —un "pla estatal i regional" en comptes de "programes operatius" separats— però la cadena de comandament és idèntica.
El problema real és que Espanya, teòricament un país molt descentralitzat, és en la pràctica el país de la UE on les regions gestionen menys els fons europeus de cohesió. França i Itàlia, de mida similar, tenen models on les autoritats regionals actuen directament com a interlocutors i gestors davant de la Comissió. A Espanya, les comunitats autònomes fan d'organismes intermedis: reben les instruccions, gestionen l'execució, però no firmen, no decideixen els imports i no negocien directament.
Qui firma amb Brussel·les i qui no
La mecànica és important per entendre per on fuig el poder. Cada estat membre signa un acord d'associació amb la Comissió Europea on s'especifiquen les prioritats i els programes operatius. A Catalunya, qui signa i negocia aquest acord és Madrid. La Generalitat hi participa en el disseny i, un cop aprovats els fons, els gestiona sobre el terreny. Però l'última paraula —quin programa, amb quin import, amb quina prioritat— és del govern central.
Sorrosal ho diu sense embuts: "Madrid és qui decideix i té l'última paraula sobre com i on es distribueixen els diners, i és l'interlocutor oficial amb la Comissió Europea."
I afegeix el que hauria de ser titular en qualsevol entrevista política: aquest model ja és completament canviable amb la nova proposta de Brussel·les, si Madrid ho vol. No cal modificar cap reglament europeu. Cal negociar amb l'Estat un model de delegació de gestió com el que ja existeix a França o Itàlia, on les regions actuen com a autoritat plenament gestora.
El cost per a l'ecosistema tech català
Per a una PIME tecnològica de Girona o una startup de Reus que busca finançament europeu per digitalitzar la seva operació o accedir a programes d'R+D, la centralització té un cost pràctic mesurable: latència, rigidesa i criteris de priorització que no sempre responen al teixit productiu català.
Catalunya és, de fet, una de les regions europees que més se'n beneficia dels programes d'innovació i recerca —Horizon, EIC, etc.— precisament perquè és competitiva en aquests àmbits. Però els instruments de política de cohesió més territorials, els que financen digitalització industrial, transformació de sectors madurs o modernització d'infraestructures empresarials, passen per un filtre centralitzat que afegeix capes de burocràcia i pot desviar recursos cap a territoris amb altres prioritats.
Si Catalunya tingués gestió directa dels fons FEDER —com reclama però amb l'argument equivocat—, les convocatòries d'ACCIÓ podrien ser més àgils, més adaptades a la realitat de sectors com el químic al Camp de Tarragona, la logística a l'Ebre o la indústria 4.0 al Vallès. En canvi, ara depenen d'un cicle de decisions que no comença a Catalunya.
Anar a Brussel·les és, precisament, el que no cal fer
La ironia de tot plegat és política. Bona part dels partits catalans han dirigit la seva pressió cap a les institucions europees, demanant canvis en el reglament que permetin relacions directes entre regions i la Comissió. Sorrosal sentencia que és inviable: amb més de 200 regions a la UE, la Comissió no pot mantenir relacions bilaterals amb cadascuna. L'única via real és la negociació interna amb Madrid, que pot delegar la gestió igual que ho fa l'Estat italià o francès sense que calgui tocar cap tractat europeu.
Dit d'una altra manera: el camí cap a Brussel·les és, en part, una distracció que beneficia l'statu quo. I l'statu quo és Madrid.
Per a les empreses catalanes que naveguen per les convocatòries de digitalització i transformació, la gestió directa dels fons europeus no és una reivindicació identitària: és una qüestió d'eficiència operativa. Menys intermediaris entre el fons europeu i la PIME que el necessita. Algunes empreses com NovaStack ja acompanyen PIMEs catalanes en aquest laberint de fons i convocatòries de digitalització, precisament perquè el camí entre el paper i el projecte executat rarament és recte.