Catalunya vol ser "sobirana" en IA posant l'alfombra vermella als data centers d'altri

El conseller Albert Dalmau va presidir dimarts la segona reunió de la Taula Institucional d'Impuls dels Centres de Dades i va pronunciar la paraula màgica: "sobirania tecnològica". Catalunya necessita data centers, va dir, perquè si no les nostres dades acabaran fora de la UE. Fins aquí, impecable. El problema és el que no va dir: la majoria dels projectes identificats són centres d'inferència d'última milla —és a dir, antenes de distribució per als models de les Big Tech, no infraestructura per construir res propi. Posar una antena de Netflix al teu poble no et fa productor de cinema.

26 projectes, 7 pols, 2.000 MW: els números

La Generalitat ha identificat 26 projectes potencials amb una capacitat total propera als 2.000 MW. D'aquests, una desena té grau de maduresa alt i podria assolir entre 300 i 500 MW progressivament entre 2030 i 2035. Els set pols d'implantació definits són: Parc de l'Alba, Sant Adrià-Barcelonès, l'Anoia, zona Metropolitana Sud, Tarragona, Lleida i Terres de l'Ebre.

Per tenir perspectiva: Catalunya compta avui amb més de quinze centres de dades d'entre 1 i 16 MW. El salt que es proposa és d'un ordre de magnitud completament diferent.

Per accedir a la declaració de projecte estratègic —que és el que desbloqueja sol·licituds i avantatges administratius—, els projectes han de complir condicions concretes: ubicar-se en un dels set pols, tenir una potència mínima de 20 MW, generar com a mínim dos llocs de treball a temps complet per cada milió d'euros invertit, i acreditar un impacte econòmic local que multipliqui per set la inversió. Sobre el paper, exigent. A la pràctica, caldrà veure si l'equip executiu transversal que s'acaba de constituir té dents per fer-ho complir.

El risc que el Govern no menciona

Montse Puig, directora executiva de Barcelona&Partners, va ser la més clara de la jornada: els centres que volen venir a Catalunya són d'inferència, no d'entrenament. Menys potència elèctrica, cert, però també menys valor afegit local. Un centre d'inferència és, en essència, una caixa negra que distribueix resultats de models entrenats en servidors d'Oregon o Singapur. La sobirania sobre les dades milloraria marginalment —estan en territori UE— però la sobirania sobre la computació continua sent aliena.

Mentrestant, Ecologistes en Acció ha avisat del fenomen que anomenen gentrificació elèctrica: quan un megacentre de dades absorbeix centenars de MW de la xarxa local, la demanda puja i el preu de l'electricitat s'encareix per a tothom al voltant. L'estat de Maine, als EUA, s'ho ha pres tan seriosament que estudia paralitzar la construcció de megacentres superiors a 20 MW per evitar que les indústries locals paguin factures inassumibles. Catalunya no és Maine, però l'Anoia i Tarragona tampoc no tenen capacitat energètica il·limitada.

Qui guanya i qui perd

Guanyen: els promotors immobiliaris i energètics que ja porten mesos posicionant sòl industrial als set pols. El Vallès Occidental (7 projectes potencials) i el Barcelonès (5) ja estan en carrera. Les empreses de construcció especialitzada i els operadors de fibra de llarg recorregut.

Perden, potencialment: les PIMEs industrials ubicades als mateixos polígons que veuran com la competència per l'energia elèctrica —i per tant el seu cost— puja. A la zona de Tarragona i Terres de l'Ebre, on la indústria química i petroquímica és electrointensiva, la matemàtica és directa i cruel.

El dev a Reus i la PIME de Girona: a curt termini, res canvia. A partir de 2030, si els projectes amb alta maduresa es materialitzen, la latència per a serveis cloud i IA millorarà i els preus de computació edge podrien baixar. Però la transformació digital real —la que passa per integrar tots aquests serveis al negoci quotidià— no és automàtica. Les empreses com NovaStack porten anys acompanyant PIMEs catalanes exactament en aquest procés, i la nova infraestructura no fa obsoleta aquesta feina; al contrari, n'augmenta la complexitat.

La pregunta que Dalmau no va respondre

Si Catalunya necessita centres de dades per no dependre de servidors fora de la UE, la pregunta lògica és: on és el pla per tenir models propis que s'hi executin? Sense això, els set pols no són sobirania; són un servei de consergeria per a hiperescaladors nord-americans i asiàtics que buscaven latència baixa a Europa del Sud. Un negoci legítim, però que no convé confondre amb autonomia estratègica.

Recuperar el temps perdut, com diu Dalmau, no és dolent. Però córrer sense saber on vas és pitjor que no córrer.