La llei rider feia els riders lliures. Glovo els ha tornat a esclavitzar d'una altra manera
La llei rider es va presentar com un triomf laboral contra l'explotació dels falsos autònoms. Tres anys després, Glovo executa un ERO de 750 persones, retalla servei a més de 60 localitats i aplica un règim sancionador que el propi CCOO qualifica d'il·legal. Qui vulgui llegir aquí un fracàs regulatori, que ho llegeixi; qui vulgui llegir-hi la conseqüència lògica del model de plataforma quan se li elimina el subsidi ocult del fals autònom, que ho llegeixi igualment. Totes dues lectures són correctes.
Primera vaga en la història de Glovo: del 24 al 26 d'abril
Comissions Obreres ha convocat tres dies de vaga —divendres 24, dissabte 25 i diumenge 26 d'abril— a Glovo. És la primera aturada de la companyia a escala estatal i internacional. La convocatòria arriba just quan l'empresa, integrada en el gegant alemany Delivery Hero, ha obert un expedient de regulació d'ocupació que afectarà 750 treballadors a tot Espanya i implicarà la reducció del servei a més de 60 localitats per evitar el tancament directe d'aquelles rutes. A l'Estat, Glovo opera amb 21.000 repartidors, entre contractats directes i externalitzats.
El sindicat acusa l'empresa d'aplicar "un incessant degoteig d'acomiadaments disciplinaris sense garanties", d'un règim sancionador que considera il·legal i de portar la plantilla a "situacions límit" mentre bloqueja la negociació d'un conveni col·lectiu. El que CCOO descriu, en essència, és una empresa que va ser obligada a contractar i que ha buscat compensar el cost d'aquella contractació retallant per la via disciplinària allò que no podia retallar per la via de la tarifa.
El paradox de la llei rider: protecció que precaritza
El model Glovo original era elegant en la seva brutalitat: tu poses la moto, l'assegurança, el mòbil i el temps; jo et pago per comanda i no et dec res més. La llei rider del 2021 va trencar aquesta lògica i va obligar les plataformes de delivery a assalariar els repartidors. Glovo va resistir, va ser sancionada i finalment va complir.
Però aquí ve el problema estructural que cap regulació pot esquivar: el model de plataforma de delivery massiu no és rendible amb costos laborals convencionals en mercats madurs amb competència de preus a la baixa. Delivery Hero, la matriu alemanya de Glovo, ja va sortir del mercat britànic el 2022 per exactament la mateixa pressió. A Espanya, la decisió ha estat no tancar del tot sinó encongir-se: menys cobertura, menys plantilla, i més pressió disciplinària sobre els qui queden.
L'efecte cobra —aquella paradoxa en què una regulació protectora produeix el dany contrari— mai s'ha il·lustrat tan nítidament en el sector tech espanyol com ara.
Què en treuen les startups tech catalanes
El cas Glovo és el primer gran test de resistència del model gig economy a Catalunya i Espanya en condicions de laboralitat regulada. El veredicte provisional és que el model no aguanta la pressió sense retallar alguna altra variable: cobertura geogràfica, plantilla o condicions laborals de facto.
Per a qualsevol startup catalana que operi amb personal de logística, last-mile o servei a demanda —i n'hi ha més de les que surten als rankings—, l'ERO de Glovo és un avís de navegació: la llei rider no era el final d'un debat, era el principi d'una adaptació de costos que algunes empreses resoldran creativament i d'altres, com Glovo, resoldran per via ERO i tensió sindical permanent.
La vaga d'abril dirà molt sobre quanta força orgànica té el model laboral post-rider. Si la participació és baixa, Glovo haurà demostrat que pot absorbir la pressió sindical. Si és alta, Delivery Hero haurà de reconsiderar fins a quin punt val la pena mantenir la plataforma operativa a Espanya amb aquest cost de conflictivitat.