L'acord tech d'Illa amb el Vietnam: paper mullat o porta oberta?
Quan un president de govern vola dotze hores per signar un document sense xifres, cal preguntar-se qui se n'aprofita realment. L'acord entre ACCIÓ i el Centre d'Innovació Nacional del Vietnam (NIC) és exactament el tipus de gest que brilla en roda de premsa i s'esvaeix en el follow-up. Però hi ha una lectura menys còmoda: Vietnam és un interlocutor real, amb pressupost i agenda, i Catalunya podria perdre el tren si tracta el MoU com a foto i no com a punt de partida.
El que s'ha signat — i el que no
El memoràndum d'entesa vincula ACCIÓ amb el NIC per connectar "ecosistemes d'innovació" dels dos territoris. Sectors objectiu: salut, alimentació, audiovisual i videojocs, mobilitat i energia. El mecanisme: compartir reptes tecnològics de grans corporacions vietnamites perquè empreses catalanes hi puguin respondre, i programes d'acceleració creuada per a startups.
El que no hi ha: cap xifra. Ni euros, ni nombre d'empreses, ni termini d'execució. Un MoU sense dotació econòmica és una declaració d'intencions amb segell oficial. Res més, res menys.
Illa ha visitat també la multinacional catalana Simon (Manresa), líder europeu en material elèctric i solucions de connectivitat. Simon ja opera a Vietnam — és a dir, l'èxit empresarial català al país asiàtic existeix, però és d'una empresa amb dècades d'experiència internacional i musculatura financera pròpia, no el resultat d'un programa públic d'internacionalització.
Vietnam no és un mercat decoratiu
Aquí és on el cinisme ha de cedir una mica de terreny. El Centre d'Innovació Nacional del Vietnam no és un organisme de façana. Creat el 2019 amb mandat explícit d'atreure col·laboració tech internacional, el NIC ha firmat acords amb Corea del Sud, Japó i la Unió Europea. El PIB vietnamita creix al 6-7% anual, el govern local injecta recursos reals en digitalització i el país vol deixar de ser només planta de muntatge per a convertir-se en productor de software i serveis de valor afegit.
Dit d'una altra manera: hi ha una demanda real de know-how tech que empreses catalanes en salut digital, agritech o videojocs podrien satisfer. El problema no és la destinació — és el mecanisme.
El taló d'Aquil·les d'ACCIÓ en mercats llunyans
Per a una startup de Girona o un estudi de videojocs de Reus, el trajecte pràctic fins a un client vietnamita és llarg. Primer cal que ACCIÓ activi missions comercials concretes, programes de matching amb corporacions vietnamites i, sobretot, finançament exploratiu que redueixi el risc d'un primer viatge comercial. Sense aixó, l'acord és un mer directori de bones intencions.
Hi ha un problema addicional que el comunicat oficial no esmenta: Catalunya no és un estat sobirà. Un MoU entre ACCIÓ i un organisme estatal vietnamita té un estatus jurídic i polític diferent al d'un acord entre governs nacionals. Quan la corporació vietnamita vulgui contractar, mirarà també al govern espanyol, a Invest in Spain, als incentius fiscals estatals. ACCIÓ juga en un camp on els seus competidors institucionals tenen més cartes.
Qui guanya i qui perd — ara
Guanyen (potencialment): startups catalanes en salut digital, videojocs i agritech amb capacitat exportadora i equips comercials internacionals. Empreses que ja tenien Vietnam al radar però els faltava el primer contacte institucional.
Perden per ara: les PIMEs sense departament d'exportació. Per a elles, un MoU és irrelevant fins que no es materialitza en un programa d'accés concret, finançat i operat, que redueixi la barrera d'entrada.
La pregunta que Illa no va respondre a Hanoi és la mateixa que haurien de fer les empreses catalanes ara: quin és el pròxim pas, qui l'opera i amb quin pressupost? Un acord signat és el principi de la feina, no la feina feta.