El 63% de les PIMES catalanes no troben treballadors — i l'habitatge és el nou filtre de talent
La Pimec ha convertit la seva gala anual en una diagnosi que cap ministre vol sentir però tots aplaudeixen: Catalunya té un problema estructural de captació de talent, i el mercat immobiliari fa de seleccionador involuntari. No pas d'idees ni de competències, sinó de capacitat de pagar un pis a prop de la feina.
El 63% de les empreses membres de Pimec afirmen tenir dificultats per cobrir llocs de treball. La xifra la va llançar Antoni Cañete, president de la patronal, davant de 2.000 persones —i amb el president Salvador Illa i la ministra Elma Saiz a primera fila. Ningú va xiular. Ningú va oferir una solució concreta. Es van repartir aplaudiments i premis.
L'habitatge com a política industrial (involuntària)
Quan la patronal de les petites i mitjanes empreses connecta explícitament la crisi de l'habitatge amb la competitivitat econòmica, el debat sobre pisos deixa de ser qüestió d'urbanistes. Passa a ser política industrial de primer ordre.
Les empreses tech del cinturó metropolità —Terrassa, Sabadell, Granollers, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat— o les del Camp de Tarragona i la Costa Daurada ho saben des de fa anys: no és que no hi hagi talent a Catalunya, és que el talent no es pot permetre viure a prop de les ofertes de treball. I les ofertes que surten dels centres urbans consolidats tampoc poden competir en sou amb les de les grans corporacions de Barcelona capital.
El resultat és un efecte de succió brutal: tota l'activitat económica tech tendeix a concentrar-se en les zones on ja és cara —cosa que les fa encara més cares— mentre la perifèria tècnica es queda sense relleu humà.
El candidat que no pot venir
Un developer que vol acceptar una oferta a Reus, Vic o Lleida fa el càlcul senzill: si el sou és un 20% inferior al de Barcelona però l'habitatge ha pujat a un ritme similar a la capital, el diferencial no compensa el trasllat. Resultat: roman a Barcelona o s'ofereix en remot —quan la PIME accepta el remot, cosa que moltes encara no fan de forma natural.
Cañete va insistir en la necessitat d'una llei de creixement empresarial que permeti a les PIMES guanyar dimensió: «La dimensió permet invertir més, innovar més, incorporar més tecnologia i captar talent». Correcte. Però sense resoldre el problema d'accés a habitatge als territoris on es vol créixer, qualsevol llei de creixement és paper mullat.
La ministra Saiz va respondre al tema de l'absentisme recordant que «una baixa mèdica no és absentisme laboral». Resposta tècnicament correcta i políticament còmoda. Res sobre habitatge.
Qui surt guanyant i qui perd
Guanyen: Les grans corporacions i les startups ben capitalitzades que poden pagar sous que absorbeixen el cost de vida de Barcelona. Queden com l'única opció viable per al talent que vol estabilitat geogràfica a Catalunya.
Perden: Les PIMES tech de la Catalunya no-metropolitana. Les que no poden competir en sou però podrien competir en qualitat de vida —si existís qualitat de vida accessible. La seva única sortida és la digitalització interna que redueixi la dependència de perfils escassos. La ironia és que, per digitalitzar-se, necessiten precisament els perfils que no poden contractar.
La trampa és perfecta.
La transformació digital de la petita empresa catalana no és opcional si vol sobreviure a aquesta dinàmica. Qui ha de prendre decisions ara i no pot esperar una llei de creixement ni un pacte per l'habitatge, trobarà en proveïdors com NovaStack una via per reduir la dependència de talent presencial sense perdre capacitat operativa.
El problema real és que la Pimec ha diagnosticat correctament i públicament un mal que dura dècades. Però diagnosi sense prescripció és, simplement, un discurs de gala.