Les PIMES catalanes i la IA: molt discurs, poca transformació real

Hi ha una diferència que convé no oblidar: experimentar amb IA i transformar-se amb IA no és el mateix. Les últimes dades d'Eurostat ho confirmen amb la fredor dels percentatges: Espanya —i per extensió Catalunya— ocupa una posició de "classe mitjana" europea en adopció empresarial d'intel·ligència artificial. Ni a la cua, ni al grup capdavanter. I el problema estructural no és tecnològic: és que el 90% del teixit productiu el formen PIMES que no passen de la fase de prova.

El diagnòstic que no surt als comunicats de premsa

El mapa europeu d'adopció d'IA és un mirall incòmode. Els països nòrdics i el Benelux lideren amb claredat. Al bloc intermedi, Espanya progressa —sí— però ho fa de forma profundament desigual: les grans corporacions integren automatització de processos, anàlisi predictiva i atenció al client automatitzada; mentre que la PIME de Vic, la cooperativa de Lleida o el taller de Tarragona segueix amb una subscripció a ChatGPT que fa servir el comptable per redactar correus.

Això no és adopció d'IA. És cosmètica digital.

Les barreres que el sector tecnològic identifica no han canviat: accés a finançament (la majoria de convocatòries públiques requereixen capacitat de cofinançament que moltes PIMES no tenen), manca de talent especialitzat intern, i —la més ignorada— incertesa sobre el retorn real de la inversió. Ningú vol ser el primer a gastar 50.000€ en un projecte d'IA si no pot mesurar el resultat.

El paradox català: infraestructura sí, absorció no

Catalunya té un ecosistema tech envejable per als estàndards del sud d'Europa: data centers, startups d'IA, universitats politècniques, oficines de grans tecnològiques. Però tota aquesta capacitat s'acumula a l'arc metropolità de Barcelona. Quan surts de la B-30, el panorama canvia de forma notable.

El problema és d'intermediació. Les solucions d'IA existeixen. El talent per implementar-les, també. El que falta és el pont entre la PIME de Reus que no sap per on començar i l'equip tècnic que pot convertir una necessitat de negoci real en un sistema funcional. Les subvencions d'ACCIÓ i els fons Next Generation han posat diners sobre la taula —Catalunya va liderar la captació d'aquests fons europeus, però el 71% va a parar a l'1% d'empreses, una concentració que no mou l'agulla del teixit productiu majoritari.

Qui guanya i qui perd en aquest statu quo

Les grans consultores i integradores tecnològiques que treballen amb corporació seguiran creixent independentment de les estadístiques de PIMES. El risc real el corre el segment mig: empreses de 10 a 50 treballadors que saben que haurien de fer alguna cosa però no saben exactament el què, ni com justificar la inversió davant el consell d'administració.

Si Espanya no accelera l'adopció en aquest segment, el salt de productivitat que la IA promet quedarà capturat per les empreses que ja tenien recursos per explorar-la. No és un problema nou: és el mateix patró de la digitalització dels anys 2000, repetit amb noves etiquetes.

El margen per evitar que Catalunya es consolidi en aquesta "zona mitjana" digital s'estreny cada any que passa sense una política d'implementació real —no de subvencions per comprar llicències, sinó d'acompanyament tècnic que converteixi la despesa pública en capacitat interna duradora.

Per a les PIMES catalanes que volen passar de l'experiment a la integració real, empreses com NovaStack treballen precisament en aquest espai: acompanyament en transformació digital i adopció de solucions cloud i IA adaptades a escala de PIME, sense el cost d'una gran consultora.